Mantenir la contradicció – Rita Andreu
(…) to the extent that art always responds to its environment
(even via negativa), what artist isn’t socially engaged?
Preguntar-nos per les interrelacions que estableixen i possibiliten els espais de creació i producció entre la pràctica contemporània, els públics amb els quals treballen i el seu context més immediat significa atendre a la naturalesa pròpia d’aquestes estructures i a les seves raons de ser. Preguntar-nos, una vegada i una altra, per a qui i per a què treballem? Aquestes qüestions ens situen la necessitat d’una definició concreta; les estructures dedicades a la creació i la producció centren els seus esforços a possibilitar formes, mitjans i condicions òptimes per al desenvolupament dels processos vinculats a les pràctiques contemporànies, allunyant-se –si més no, en primera instància– dels imperatius resultadistes als quals es veuen abocades altres tipus d’estructures. A diferència dels centres més orientats a la difusió o exhibició, els espais de creació i producció poden, d’alguna manera, desprendre’s de l’imperatiu de la recepció, per atendre a qüestions que demanen uns temps determinats d’atenció, abans de la seva posada en circulació pública.
Però un espai no és una illa. I, tot i que l’objecte és clar, aquestes estructures s’inscriuen i operen en el marc d’unes polítiques públiques i d’uns contextos determinats, veient-se afectades unes per les altres, en ambdues direccions. De la mateixa manera que no és el mateix operar des d’una institució pública o una de privada –malgrat l’objecte de treball sigui compartit–, és diferent treballar des d’un context o des d’un altre. Entendre que aquestes estructures també es defineixen per la manera com habiten, dialoguen i interactuen amb els seus propis contextos és preguntar-se, també, per quin paper atorguem a aquests altres agents i quines relacions hi volem establir.
Instal·lades en el relat del gir social en relació amb la pràctica contemporània, ens trobem en una situació en la qual constantment ens preguntem què és el que pot –o hauria– de fer la pràctica artística –i, per extensió, la cultura– per a la societat. Les respostes, però, tal com afirma Claire Bishop en el llibre Artificial hells: Participatory Art and the Politics of Spectatorship*, rarament atenen a considerar la investigació i l’experimentació artística com a valors en si mateixos, sinó a entendre la pràctica com un sistema o una eina que opera dins de l’àmbit dels gestos útils, de les respostes modestes a problemàtiques concretes, en comptes de reafirmar el valor intrínsec de les pràctiques singulars que deixen, darrere d’elles, una estela inquietant.
Això implica necessàriament que els agents imbricats en la producció cultural operin des d’una confiança radical, tant en la pràctica contemporània –entesa com una certa organització del règim del sensible–, com en la capacitat dels públics –aquelles persones a les quals ens adrecem o, segons Michael Warner, aquelles que decideixen dipositar la seva atenció en allò que estem fent– a l’hora de relacionar-se amb aquesta.
I, en aquest sentit, si ens situem en l’esfera dels espais que centren la seva activitat en la creació i la producció artística i la relació que estableixen amb els seus públics, la potencialitat d’aquestes relacions hauria de radicar en l’obertura dels processos, en possibilitar una aproximació a l’aquí i l’ara dels projectes que, en aquests espais, es desenvolupen, en pensar maneres de prendre el pols i atansar aquestes recerques i estadis de producció i en generar un espai d’intercanvi d’experiències; és a dir, abandonar la idea que aquestes estructures hagin de ser espais de producció de públics, per tal que els públics puguin esdevenir-se ells mateixos, que puguin ser espais on les coses passin, ja que les col·lectivitats que es generen entorn d’aquestes estructures dedicades a la creació i a la producció només existeixen quan aquestes travessen aquests mateixos espais**.
*Bishop, Claire. Artificial hells: participatory art and politics of spectatorship. Brooklyn: Verso, 2012, p.2
**Conversación con Manuel Segade. Dins del programa Públicos. CA2M.
—
Text de Rita Andreu en col·laboració amb GRAF. Rita és comissària, gestora cultural i realitzadora audiovisual.
jornades de portes obertes, on alguns espais participants obren les seves portes i organitzen activitats per a donar a conèixer els seus espais i contextos. Des de GRAF hem participat amb cinc rutes conceptuals o textos de reflexió, que des de la mirada de cinc professionals del sector de l’art, aprofundeixen en temàtiques vinculades amb els centres de creació que configuren aquesta xarxa. Les participants d’aquestes cinc rutes són mafe mascoso, Helen Torres, Bàrbara Sánchez Barroso, Rita Andreu i Graf.
El mapa:
Les rutes GRAF van habitualment acompanyades d’un mapa que il·lustra la trajectòria proposada. En aquest cas, llancem com a proposta un exercici de relacions o connexions possibles a partir d’un llistat d’alguns espais que formen part de Xarxaprod i les reflexions que apareixen en el text, convidant d’aquesta manera a descobrir punts de trobada, desacords, afinitats o possibles llocs comuns.