TACTES
Exposa, dins del programa Gènere i territori, les reflexions i obres de Lidia Camprubi i Nika López.
Al Centre Cultural Casino de Manresa , a l’Espai 7
del 5 al 21 de març / 2021
TACTES, després d’un any de pandèmia, CACiS presenta a dues artistes que ens parlen dels diferents tactes amb l’entorn, amb la natura, en un moment de pèrdua important del contacte físic entre nosaltres. Un temps de confinament que també ha reduït l’impacte humà en aspectes mediambientals, com la contaminació de les ciutats. Hem vist com els animals recuperaven aquell espai que havien perdut. Tot plegat indicadors que la crisi ecològica, l’economia i els estils de vida van profundament de la mà.
Lidia Camprubí des del paisatge del Moianès recol·lecta i preserva l’entorn natural que l’envolta. S’ha dedicat durant temps a cercar i identificar espècies vegetals diferents, a partir de l’acte de caminar, observar i gaudir del territori on viu.
Nika López va residir a CACiS a l’any 2017, temps per entendre, conviure i escoltar el paisatge, partint de l’experimentació amb el seu propi cos. Artista interdisciplinària engloba des de la fotografia i el vídeo fins a la instal·lació, l’escultura i l’art d’acció, s’afirma en una ètica ecològica.
“Havíem oblidat massa sovint que la vida és, en essència i alhora, espacial i emocional. Interactuem emocionalment i de manera continuada amb els llocs, als quals dotem de significats que retornen a nosaltres a través de les emocions que ens desperten”
(Nogué, 2017).
NIKA LÓPEZ
El seu treball investiga la relació entre els éssers humans i la natura des d’una perspectiva ecològica i feminista. Se s’inspira en gran mesura en els materials que troba en l’entorn sentint una profunda relació íntima i personal amb els elements vegetals.
En aquest exposició presenta dues obres fetes durant l’any 2017 al Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat:
Iceberg
Semillas de diente de león
Dimensiones variables.
CACiS Centro de Arte Contemporáneo y Sostenibilidad El Forn de la Calç – Barcelona.
2017
Las semillas de león, etéreas y evanescentes danzan por el aire hasta depositarse como un manto nevado sobre la hierba en plena floración. Al recolectar las semillas me muevo en la misma danza donde la delicadeza transporta a otro nivel mi atención. Su vinculo con mi cuerpo, gracias a la huella que dejo tras abrazarlo, estructura la materia hasta darle forma.
Una arquitectura simple de un sólo elemento que se refuerza con la presión. Tan frágil y vulnerable, el mismo nombre genera una metáfora poética que nos conduce al crítico estado en que se encuentra el Circulo polar.
ENG//
Evanescent dandelion seeds dance in the air until they come to rest creating a snowy field on the earth. After collecting them, I imprint my body into the material, by holding it between my legs and hugging it. The seeds form themselves into a simple and delicate structure. Metaphorically, the title reminds us of the melting of the glaciers which are as fragile and as vulnerable as the seeds themselves.
Video-acción entrance
5′
CACiS Centro de Arte Contemporáneo y Sostenibilidad El Forn de la Calç – Barcelona.
2017
Me interesan las fases de cambio que se producen en el cuerpo mediante un gesto mínimo. El detalle y la sensibilidad del instante que permite la reproducción a cámara lenta, crea una nueva realidad de conciencia que nos sumerge en un viaje intenso de comunión física y espiritual. Voy mostrando el rostro a través de la torsión, creando un puente entre lo visible y lo oculto, cierta circularidad entre dos posibles dimensiones. Mundos paralelos que se rozan hasta casi tocar.
El título juega con el estado mental en trance y la palabra entrance del inglés, cuyo significado es entrada en español. El audio propio del lugar se reproduce a modo de bucle, conduciendo a tiempo real y dialogando con la imagen. Finalmente, se vuelve a la misma posición que al principio como si nada hubiera ocurrido.
ENG//
A minimal gesture can change our perception of space. Here the audio plays in real time while the video moves in slow-motion. This creates a new reality in which the spectator dives into an intense journey, creating a connection between the visible and the hidden – two parallel dimensions that converge until they almost connect. Finally the body returns to the starting position as if nothing had happened.
LíDIA CAMPRUBÍ
Lídia Camprubi exposa una instal·lació escultòrica, resultat d’un procés de treball sostenible que s’inicia en varies estades al bosc. Es fa una recol·lecció de material que després s’estudia, i acaba en la creació d’obres que representen aquesta línia pacient, de treball.
D’ençà que començo a produir obra, inconscientment treballo amb materials naturals que recullo del bosc. La recol·lecta de material és quelcom que he fet tota la vida; Des d’infància, sempre tornava a casa amb pedres a la motxilla. Més endavant, hi ha un punt d’inflexió, on decideixo crear de forma conscient amb la natura.
Per mi, el que és natural, pur, és perfecte amb totes les seves “imperfeccions”.
Ara mateix estic produint obra que reflecteix com em relaciono amb aquest entorn. N’és un exemple, la forma lenta de treball com el creixement pausat del bosc.
A més de les estades al bosc i la recol·lecta, vaig estudiant sobre les espècies que em rodegen i vaig descobrint els noms del que tinc entre mans. A poc a poc i amb molt de respecte ens presentem mútuament.
Parlant del procés de creació de les obres, es pot dir que tot el que contenen està fet a mà. Els processos artesanals fan que senti les obres més meves, que es relacionin amb les meves arrels.
A més d’adquirir un gran coneixement, fer les coses per un mateix, a mà, és una manera de crear-les segons les necessitats. Tallar el suro i adaptar-lo per tapar, filar cordill i escollir el gruix i la tècnica, produir cola a partir de resina orgànica, etc. Aquestes són algunes de les eines que completen un procés de treball curós, dins de la línia ecologista.
Les escultures són garrafes o ampolles, que contenen trossets de bosc, protegits per aquest vidre que des de tants anys ha tingut la funció de conservar allò que es pot fer malbé. És la insistència a mantenir tot el que estem destruint, tot el que estem perdent.
Lídia Camprubí
